Aquí us deixem adjuntat una serie de preguntes relacionades amb el tema per tal de saber els vostres coneixements.

https://play.kahoot.it/#/lobby?quizId=d541f6ff-6416-4428-abfb-6b62393d50a2

Evolucionisme

Els éssers humans sempre hem tingut la necessitat de conéixer sobre la nostra evolució. Podem considerar l'evolució de l'home com el procés de transformació que hem patit des dels nostres primers avantpassats fins a l'home actual.

Trobem unes teories que ens informen i mostren el procés i característiques que han patit les espècies i els homínids fins a l'actual humà. Així doncs primer distingim a Jean-Baptiste Lamarck. Lamarck era un naturalista francès i va ser un dels primers en defensar la idea de l'evolució dels éssers vius i proposar una teoria coherent sobre l'evolució de la vida a partir de lleis naturals. Lamarck, va establir unes tres lleis; la primera, llei de l’ús i el desús, la segona, força interna, i l'última, l'herència dels caràcters adquirits. 

Per una altra banda, arribem a l'evolucionisme clàssic desenvolupat arran del viatge de Darwin. Aquest considera que les mutacions es donen en un llarg procés i el concepte clau n'és la selecció natural. En un procés gradual, les espècies canvien, originant-se unes i extingint-se altres. Darwin estableix i millora les lleis de Lamarck i explica que els individus d’una població no són tots iguals, sinó que hi ha variabilitats, l'afirmació de que algunes variacions es transmeten als descendents, i la més important la selecció natural, és a dir, si viuen en unes condicions que els afavoreixen, estan en un medi on no corren perill i tenen els requisits necessaris per realitzar les tres funcions vitals, es podran perpetuar. 

Aquests canvis ha afectat tant a les especies, com a l'ésser humà.  

Finalment, trobem el corrent o teoria de la cosmogènesi, que és desenvolupada al segle XX on la idea o intenció és la unió de l'evolucionisme amb el cristianisme. És a dir, es diu el cosmos tendiria a vitalitzar-se, la vida tendiria a humanitzar-se. Així,  l'esperit tendiria a alliberar-se de la seva matèria i a fusionar-se amb Déu.

1) Fase prehumana

Durant un periode entre els primers 2 i 5 milions d'anys els primers australantrops van ser els australopitècids. Van viure al paleolític inferior i eren omnívors i bípedes, de baixa estatura i de complexió fràgil, i tenien les mans llargues i fines.

Entre els australantrops hi trobem també dos Homo. l'Homo rudolfensis va ser un ésser a mig camí entre els australopitècids i l'Homo erectus, que va viure entre fa 2,5 i 1,8 milions d'anys. Feia una mica més de metre i mig i tenia una capacitat cranial de 800 cm³. Era omnívor i potser parlés, i fabricava eines. L'Homo habilis va viure una mica després, entre fa 2,3 i 1,5 milions d'anys. La seva capacitat cranial era de 700 cm³ i potser va ser el primer constructor d'útils. Era omnívor i practicava la caça de petits animals. Tenia una menor constricció postorbital i els maxil·lars menys desenvolupats. Era bípede i tenia la mà forta.

2) Fase humana arcaica:

Fa entre 1,9 i 1,5 milions d'anys apareix un homínid anomenat Homo ergaster. El primer homínid d’aquest calibre es troba a l’Àfrica. És considerat, probablement, com a descendent de l’Homo habilis i com a antecessor de l’Homo Erectus.

El nom de l’espècie prové del grec ergaster, que significa 'treballador'. Aquesta denominació va ser donada després de trobar diverses eines com una destral de mà i un tallant a la vora d’una resta d’un esquelet de l’Homo ergaster.

Les diferències entre l' Homo ergaster i l' Homo erectus serien:

• L' Homo ergaster apareix a l'Àfrica, des d' on s'estengué fins a l'Orient Mitjà, mentre que l' Homo erectus es troba a l'est d'Àsia. L'  Homo Ergaster és la primera espècie del gènere Homo que es troba fora del continent africà.

• Anatòmicament, l' Homo ergaster presenta una cúpula cranial més alta i un augment de la massa del cervell, arribant als 850 cm³, una estructura facial i corporal més fina que l' Homo erectus.

A part de les seves diferències aparents entre l’ Homo erectus i l’ Homo ergaster, són els homínids que, en constitució física, s’assemblen més al home actual. És així per les proporcions en els braços i les cames, ja que eren totalment actuals.

Per tant, podem adjudicar la fase humana arcaica a l’ aparició d’un nou homínid, qui és molt semblant al home d’avui en dia  i ja utilitzant el cervell per produir diferents eines de treball.

3) Fase humana primitiva

Definim aquesta fase com el paleolític mitjà. Només dura des de 200.000 fins a 30.000 abans del present, on la humanitat s’expandeix. Totes les espècies van patir una gran evolució en la seva morfologia i comportament. La més antiga d'aquestes és Homo neanderthalensis, que visqué durant la glaciació del Würm, entre fa 100.000 i 45.000 anys, situat a Euràsia i al nord d'Àfrica. El fet de viure en una edat glacial els va obligar a conviure amb fauna típica d’aquella etapa, com el mamut, el rinoceront llanut, el ren i el bisó. S’establien en coves i usaren el foc per protegir-se del fred i escalfar-se.

En aquesta fase els homínids eren dolicocèfals, és a dir, tenien el front aplatat, un gran arc supraciliar i l'occipital perllongat com una espècie de monyo. Això el dotava d'uns 1.500 cc de capacitat cranial, més que la de l'humà actual. Eren baixets i forts, amb la cara gran i nas de boxejador, la seva mandíbula era dura i no tenien barbeta, i les seves dents estaven en ferradura.

Van sobreviure gràcies a la caça i la indústria lítica com l'òssia, i pot ser que inventessin l'art. A més, enterraven als morts amb les seves pertinences, ja que pensaven que reviuria per mitjà del ritualisme.

Es planteja la idea de que va haver una hibridació entre els homínids d’aquesta etapa i els primers cromanyons. 

4) Fase humana moderna

Podem afirmar que els Neandertals es va transformar en Cromanyó, i que Cromanyó va ser el progenitor dels éssers humans com els coneixem avui dia. No obstant això, a part dels problemes de les hipòtesis prèvies, hi ha seriosos problemes amb les suposicions sobre quan els tipus humans moderns van aparèixer en realitat a la Terra.   Fins i tot segons el punt de vista científic en evolució de l'actualitat, ens trobem amb que l'home de Cromanyó era una cosa completament diferent d'altres éssers, eren humans anatòmicament moderns. 
L'humà de Cromanyó, rep el nom d'una cova francesa on es trobaren uns fòssils d’aquests en el 1868.  En questa nova generació, els Homo sapiens han de conviure amb els Neandertals fins a l'extinció d'aquests. L’evolució que van sofrir els tornà alts, de més de 180 cm d'alçada, el crani llarg i estret amb una cara ampla i curta, i òrbites rectangulars i obertura nasal alta. També tenien una mandíbula lleugera i prominent, i dents lleugeres.

Es va expandir per tot el Vell Món, i creà ètnies com el Cromanyó xancel·lat i el grimaldi. Tot i això, l'origen del cromanyó no és clar, com tampoc la relació que va haver amb els neandertals. Estudis recents han demostrat que la mescla entre les dues espècies va existir, però en un percentatge massa baix.

També, es van innovar en la indústria lítica que es torna més  especialitzada, acompanyada de fusta i astes de cérvol. A més, gràcies a que la massa cerebral van desenvolupar un art parietal, així com l'hàbitat humà i un tipus de símbols que mostren que va haver comunicació.  

L'evolució de la terra

El nostre grup de treball ha realitzat un petit treball de recerca sobre la història del nostre planeta, la Terra. Des d'un principi, voliem donar resposta a la pregunta: Com va ser l'origen de la Terra i quin serà el seu futur? Aquí us deixem un vídeo fet per nosaltres per tal d'entendre millor el passat i el que vindrà de la Terra.

https://drive.google.com/open?id=0B8IzlyiEAiXBT2MyMFlTMng5QmM

1. La Terra: un planeta dinàmic

1.1. L’atmosfera canvia

Podem dir que l’atmosfera és molt activa perquè conté gasos com el metà (CH₄) i l’oxigen (O₂). Llavors podem dir que el planeta està habitat degut a la presència de processos biològics. Així que al llarg del temps la Terra ha anat canviant i segueix canviant.

L’atmosfera és dinàmica Quan l’aire absorbeix calor de la superfície terrestre aquesta s’expandeix. En fer-ho disminueix la densitat i s’eleva i llavors el seu lloc és ocupat per altres masses d’aire que es troben a menor temperatura. Aquest procés dóna a lloc al vent.

1.2. Un planeta oceànic

Quina és la raó que l’aigua a la Terra es troba en estat líquid?

Això és degut a la proximitat al Sol, la superior massa de la Terra això obtenint més gravetat impedint l’evaporació de l’aigua i pels gasos  d’hivernacle que eviten la congelació de la hidrosfera.

1.3. Erosió i sedimentació

L’aigua esclata i mou material sòlid des de les zones més altes dels continents fins a les zones més baixes. Aquest procés l’anomenem sedimentació. Els materials dipositats viatgen en forma d’ions o fragments de roca. Quan es dipositen originen sediments químics i sediments detrítics, que van a parar en llacs o majoritàriament en un fons marí.

En podem trobar un exemple en aquest video:

2·L'interior de la Terra:

Quan analitzem l'atmosfera i la hidrosfera, trobem que queden 6.378Km d'impenetrable roca fins al centre del planeta.

-Densitat de la Terra: El granit és una roca molt comuna a la superfície de la Terra, té una densitat de 2'7g obtenim un valor més gran que a densitat del granit. $ρ=m_t/v_t=5,5g/cm^3>2,7g/cm^3$.

- Les ones sísmiques: Les ones sísmiques originades en els terratrèmols travessen l'interior del planeta i travessen l'interior del planeta i modifiquen la direcció i la velocitat quan canvia el medi pel qual es propaguen. Les ones S, són un tipus d'ones sísmiques que no es poden propagar en fluids.

Gràcies a les ones sísmiques sabem que la Terra té diferents capes cap el seu interior, donat que cada canvi brusc en la velocitat de les ones assenyala una variació en l'estructura terrestre i ens informa sobre les propietats físiques dels materials més profunds.
És per aixó que sabem que el nucli terrestre està format entre el 80% i el 90% per ferro i el 10% per níquel i altres elements, i que té una part externa fosa. A més, el nucli intern està parcialment (8%) fos.




L'ENERGIA INTERNA DE LA TERRA :

Quan al segle XX es va descobrir la radioactivitat, es va considerar tota ella com un producte de la desintegració d'isòtops inestables, sobretot d'urani i tori. Aquests isòtops emeten partícules que que xoquen amb els àtoms dels mineral i els escalfen.
No obstant això,el nucli, on no hi ha gaires elements radioactius, estava molt calent: en terme mitjà, uns 5.000°C.

Actualment s'indiquen tres factors com a responsables de l'energia interna de la Terra:

-La desintegració d'isòtops radioactius.
-La calor latent despresa per la soliificació dels materials interns, com el ferro, el níquel i els silicats.
-L'energia residual generada en els xocs entre planetesimals que van tenir lloc en la formació del planeta.

Podem visualitzar un exemple aquí:

3· Els continents en moviment:

Al començament del S.XX, el científic alemany Alfred Wegener va presentar la teoria de la deriva dels continents, en la qual afirmava que els continents actuals van estar units fa uns 200 milions d'anys i constituïen en un supercontinent, Pangea. 

-La teoria que va canviar la geologia:

Alfred Wegner va presentar en el seu llibre L'origen dels continents i els oceans les bases d'una teoria revolucionària: va afirmar que els continents es van anar desplaçant lentment fins a arribar a la posició actual.

Van haver transcórrer almenys cinquanta anys perquè les seves idees fossin preses en cosideració com a base per a teories més modernes.

Avui sabem que aquests arguments de Wegener eren erronis, però va establir les bases per a la revolucionària teoria de la tectònica de plaques, que permet explicar el dinamisme terrestre a escala global.

-Proves de la deriva dels continents:

·Proves geogràfiques: Wegener va sospitar que els continents podrien haver estar units en èpoques passades en observar una gran coincidència entre les formes de la costa dels continents, especialment entre Amèrica del Sud i Àfrica.

·Proves geològiques i tectòniques: Si s'uneixen els continentsn en un de sol, es pot observar que els tipus
de roques, la seva cronologia i les cadenes muntanyoses principals tindrien continuïtat física.

·Proves paleontològiques: Entre les proves més importants per demostrar que, en el passat, continents com Àfrica i Amèrica del Sud van estar units, hi ha les paleontològiques, és a dir, les relatives als fóssils.
Hi ha diversos exemples de fòssil d'organismes idèntics que s'han trobat en llocs que avui disten milers de quilòmetres, com a Amèrica del Sud l'Antàrtida, Àfrica, Índia i Austràlia

·Proves paleoclimàtiques: Wegener va descobrir que hi havia zones a la Terra els climes actuals del qual no coincidien amb els que van tenir en el passat. Així, zones actualment càlides van estar cobertes de gel (Índia, Autràlia), mentre que en aquesta època el nord d'Amèrica i Europa eren boscos càlids  

4-De la deriva continental a la tectònica global

Un cop hem vist que en el passat hi havia un supercontinent anomenat Pangea, parlarem de l'escorça fragmentada.
l'escorça fragmentada:

L'energia de l'interior de la Terra es manifesta en forma de calor, però també generant muntanyes i volcans i provocant terratrèmols. Tot això suggereix una escorça fragmentada en grans plaques litosfèriques i és a les sees vores on es manifesten aquestes irregularitats.

La teoria que explica la història i els processos geològics terrestres rep el nom de la tectònica global. Proposa que el "magatzem tèrmic" localitzaten el nucli escalfa prou el mantell perque es produeixin corrents de convecció. Aquesta agitació tèrmica mou la litosfera i la trenca en plaques.